Robinsonades
Una illa i un nàufrag
En una conferència sobre la literatura que citava al llibret Primera cuarentena (1983), Francisco Rico jugava amb la idea d’una hipotètica pregunta d’examen: la influència de Jorge Luis Borges en la poesia de Quevedo”, deia. Més enllà de la boutade, l’enunciat volia posar de relleu que la tradició literària és un corrent viu, canviant, i que cada obra que s’hi afegeix, per petita que sigui, altera la comprensió del conjunt. Així, els laberints poètics de Borges viatgen tres segles enrere i donen nous sentits als versos de Quevedo. Rico es recolzava en les idees de T.S. Eliot sobre la tradició i el talent individual i les arrodonia amb unes paraules del mateix Borges: “Cada escriptor crea els seus precursors. La seva tasca modifica la nostra concepció del passat, igual que ha de modificar la del futur”.
Tot això ve a tomb perquè amb els anys he enllaçat unes quantes lectures que es beneficien d’aquesta existència simultània dins la literatura. D’ençà que Daniel Defoe va publicar Robinson Crusoe, el 1719, la història central del llibre, en què el mariner naufraga, arriba a una illa deserta i experimenta la soledat, ha fet un recorregut de la realitat cap a la ficció (i de nou cap a la realitat). En aquella primera edició, Defoe va utilitzar una estratègia que va fer molt popular la seva obra: representava que les memòries estaven signades pel mateix protagonista, Robinson Crusoe, i per tant al públic li interessaven perquè era una història prodigiosa real, i no una invenció novel·lada. Amb aquest recurs s’afavoria la identificació: ¿què faria jo si em trobés en la mateixa situació?, es preguntaven els lectors.
Amb el temps el mite del Robinson es va anar perpetuant en totes les formes de la ficció, ja fossin novel·les, pel·lícules o acudits de diari —el nàufrag, la palmera, l’illa deserta—, i en una peripècia absurda ha acabat tornant a la pretensió de realitat: ara a través dels reality shows de televisió, amb aquells concursants que han de sobreviure en una illa tropical, vestits com si fossin exploradors o pràcticament nus, en condicions precàries (i fent veure que les càmeres que els filmen no existeixen).
D’aquestes relectures i variacions de les peripècies de Robinson Crusoe, J.M. Coetzee en diu “robinsonades”. Les possibilitats són múltiples. Jules Verne en va fer novel·les d’aventures. Michel Tournier va reescriure-la a Divendres o els llimbs del Pacífic. Flavia Company juga amb el mite a L’illa de l’última veritat. Al seu recull d’articles i assajos Farther Away (2012), Jonathan Franzen narra un viatge a una petita illa de Xile, anomenada Alexander Selkirk, per veure-hi una espècie rara d’ocells. L’illa està deshabitada la major part de l’any i es creu que, fa gairebé tres segles, va servir d’inspiració per a Daniel Defoe a l’hora de deixar desemparat el seu Robinson Crusoe. El seu “individualisme radical”, escriu Franzen, aquesta por de l’home des de l’home, és el que l’ha convertit en un referent literari modern. La immersió en la soledat insular serveix a Franzen per recordar que el seu amic David Foster Wallace creia que “la ficció és la solució, la millor solució, al problema de la solitud existencial”. Però després d’anys de lluitar amb la seva novel·la, “la seva esperança en la ficció es va esvanir”, apunta com una de les raons del seu suïcidi. Franzen aprofita la seva estada a l’illa per rellegir Robinson Crusoe i compara els destins del nàufrag i de Foster Wallace. “Robinson”, escriu, “es capaç de sobreviure a la seva soledat perquè té sort: fa les paus amb la seva condició perquè és una persona normal i corrent i la seva illa és concreta. En David, que era un ésser extraordinari, i amb una illa que era virtual, al final només tenia el seu jo interessant per sobreviure”.
El mateix J.M. Coetzee va assajar la “robinsonada” a Foe (1986), que és una d’aquestes novel·les que modifica la comprensió del primer Robinson Crusoe. La narradora d’aquesta història, Susan Barton, sobreviu a un naufragi, va a parar a una illa deserta i s’hi troba Robinson i el seu criat mut, Divendres. Anys després, quan la rescaten, arriba a Londres amb el criat —Robinson ha mort a l’illa— i busca a Defoe perquè ho expliqui tot tal com ella la recorda. L’escriptor, però, li posa pegues, li planteja incerteses, desconfia d’ella. A través del record de la narradora, doncs, rellegim una història diferent, amb buits de sentit que ens fan repensar l’obra original i els límits entre realitat i invenció —i, en darrer terme, l’estratègia narrativa del mateix Defoe.
Una altra lectura que és alhora una relectura de Foe (i de Robinson Crusoe) és la novel·la Mentira (2006), d’Enrique de Hériz. La protagonista és Isabel, una antropòloga jubilada que viatja a una illa deserta de Guatemala per viure-hi una temporada sola. Un cop allà, un malentès en un accident fa que la seva família la doni per morta. El seu relat dels records com a antropòloga i de les impressions de soledat, d’algú que ja no existeix per al món, contrasten amb el dia a dia del seu marit i els seus fills, que recorden tot d’històries familiars. Moltes d’elles estan connectades amb el mar i es mouen entre la realitat i la mentida. Són llegendes fixades per un lèxic familiar, com la trama que lliga el destí dels seus avantpassats a partir de dos conceptes: encierro i destierro. Els que queden tancats i els que han de marxar lluny. El sentit d’un i altre, a més, s’apliquen molt bé a la situació d’Isabel a l’illa.
La Isabel de Mentira i la narradora de Foe són parentes, les seves reflexions funcionen com a vasos comunicants. Hi ha un moment que Isabel se sincera i escriu: “Así he pasado media vida, buscando siempre el lugar más remoto, el escondrijo perfecto, y llevando a cuestas la sensación permanente de no pertenecer, de habitar una especie de mundo paralelo”. I tot d’una sembla que entrem en la consciència de Robinson sol a l’illa, allò que mai no va atrevir-se a pensar.
No ho vaig comentar mai amb ell, però per una qüestió de les afinitats electives respecte de David Foster Wallace, no en costa imaginar que l’assaig de Franzen fos, en part, un instigador de la novel·la R obinson (2017), de Vicenç Pagès Jordà. Coneixedor d’aquesta tradició literària, Pagès Jordà hi juga per subvertir-la: el seu Robinson no conquista res, sinó que resisteix, i esdevé així una reflexió lúcida sobre la solitud contemporània, on l’illa ja no és un lloc remot sinó una condició íntima. Robinson narra la història d’un home solitari que, aprofitant les vacances dels veïns, s’introdueix a casa seva i hi inicia una mena de vida paral·lela. Aquest gest, que ell concep com una “operació” gairebé ritual, li permet escapar d’una existència marcada per la rutina i la incomoditat urbana. A mesura que ocupa l’espai aliè, construeix una illa pròpia dins la ciutat, amb normes i hàbits particulars. El mateix Pagès deia en una entrevista: “El meu Robinson és la suma de tot d’imatges, frases, tendències, escenes, lectures, desitjos, pors, records, fatigues, esperances, personatges que em voltaven pel cap, i que hi han acabat convergint”.
El relat, doncs, avança explorant les motivacions d’aquesta intrusió i les seves conseqüències. Si en Defoe l’aïllament és físic i geogràfic, en Pagès Jordà esdevé psicològic i social, i entenem com creix la dificultat de construir una identitat enmig del soroll i la fragmentació moderna. El personatge es veu obligat a inventar rutines, relats i petites estratègies de supervivència quotidiana que recorden, en clau irònica, les tasques de Crusoe per domesticar l’illa. Però aquí no hi ha esperança de domini ni de progrés: només una gestió precària del buit.
Una part d’aquest text es va publicar a la revista L’Avenç el juliol del 2012.